Ramon Aguirre Calls

Professava una gran pietat i amor a la Mare de Déu. En començar la Guerra, li promet una peregrinació al temple per excel·lència a Catalunya, Montserrat. Aquest amor a la Verge ens ho relata el testimoni escrit d'un metge que el va conèixer i el va visitar en les acaballes de la seva vida:
"Sovint em feia venir perquè li ajudés a recitar les oracions del matí i de la nit. El Ángelus i el Rosari, sempre ho resàvem junts".
"Com sabia combatre als tres enemics de l'ànima! Quin gust dóna veure a un noi de 22 anys prescindir de el "què diran"; no deixar-se seduir per Satanàs; i tenir l'esperit per sobre de la carn! Aquella pregunta del llibret per excel·lència: "Per quina fi ens ha creat Déu?", era contestada per la vida d'Aguirre."
"Els sofriments els oferia pel que més volia: per la Federació, i per la Pàtria. Sovint deia: "Màrtirs de la Federació, pregueu per nosaltres!..."".
"He demanat a Déu que em donés un dolor i una alegria, i me'ls ha donat. Al matí un dolor molt fort, i ara un paquet de casa...".
Aquesta selecció de textos ens descriu perfectament l'espiritualitat de Ramón Aguirre, poc podem afegir nosaltres.

Persecució i martiri
Quan va ser cridada la seva quinta, va decidir, com molts altres joves, no presentar-se per no formar en les files de l'exèrcit del bàndol perseguidor de la religió, i va passar uns mesos amagat en una masia. Aprofita el temps per dedicar-se de ple a la seva formació i el 6 de setembre de 1937 comença a escriure un diari personal. El dia 8 de setembre escriu: "Avui festa de la Verge, a Ella li he encomanat la meva persona, a ella li prego una altra vegada pel que més vull en aquesta vida per la ràpida fi de la guerra, pels sacerdots perseguits i màrtirs, pels meus companys que estan amagats o que lluiten contra la seva voluntat i, en fi, per tots els cristians; per la ràpida restauració de l'Església en tots els llocs de la Pàtria, tan vexada pels enemics de la nostra Religió, per aquests mateixos enemics li prego, perquè els doni l'ajuda necessària per salvar-se. Que em doni forces, fe, devoció i fermesa per treballar per la causa de Crist que és l'única causa i per seguir endavant en les lluites quotidianes de la vida; que no m'abandoni, en fi, que em cuidi com una mare, i que jo sigui un bon fill. No em deixeu, Mare meva!, ajudeu als meus pares, us ho prego una altra vegada."
Als sis dies (14 de setembre de 1937) escriu: "Haig d'aprofitar el temps perquè la guerra s'acaba i llavors hauré de vessar activitat pels quatre costats".
En aquest mateix any, quan l'Església perseguida va poder començar a manar comunicacions clandestines amb instruccions als creients, Ramón Aguirre es va prestar a distribuir-los i desenvolupar-los a La Garriga, conscient del perill al fet que s'exposava.

Al poc temps va ser detingut. El van tancar al Castell de Montjuich de Barcelona convertit en una de les presons de la terrorífica policia política S.I.M. (Servei de Recerca Militar), creada pel Govern Central.
Del castell de Montjuïc el van traslladar a l'Hospitalet de l'Infant (Tarragona) a un dels denominats Campos de Treball existents a Catalunya.
Va emmalaltir per les dures condicions d'aquests camps, (també sota el règim del *SIM): gana, treball esgotador, càstigs, condicions pèssimes d'allotjament...

El règim d'aquests camps de treball ve exposat amb objectivitat i en tota la seva cruesa en un llibre recentment publicat ("Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil 1936-1939", Francesc Badia, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, desembre 2001): "Els camps de treball instal·lats per la geografia catalana van superar altes cotes de crueltat i en ells la dignitat humana va quedar tan rebaixada com en els camps de concentració nazis o soviètics".

Del camp ho van traslladar, ja exhaust, a l'"Uruguai", un dels vaixells presó ancorats en el port de Barcelona. La malaltia contreta ("pleuresia líquida tuberculosa i al mateix temps complicació en els intestins) li feia sofrir horriblement. Altres vegades una suor empapava tot el seu cos. També s'ofegava, escriurà M. Camprubí, company de presó (fulla d'Acció Catòlica de La Garriga del 5-5-1940). Aquesta malaltia li va portar a la mort. Els seus sofriments els oferia per la Federació i per la pàtria.

En el vaixell no deixa de banda el seu esperit cristià ni les seves ganes d'evangelitzar: "Em deien que treballava bastant [abans de la revolució], però ara [quan acabi la guerra] serà més que mai". Convidava a resar als seus companys i sovint repetia "Nous màrtirs, pregueu per nosaltres!"
Estant a les portes de la mort, encara espera poder treballar de nou en el seu apostolat, més que mai, segons manifesta en una targeta que va poder fer arribar al seu director espiritual Mn. Llumà: "Amic: Si poguéssim parlar íntimament quantes coses et diria! Et diria que els que tenen una idea [fe cristiana, en clau] són els que es conserven amb grans desitjos d'actuar. (...) Tots els matins si tinc el cap clar són per a ell [Crist]. De quina forma li dic que espero treballar de paraula, per escrit, de totes maneres! I ho faré si m'ajuda. Tinc el cap, a causa de tot el de per aquí, completament encantada. Quan acabi ja m'ajudaran a recopilar. Animi als de casa. Jo cada dia prego pels proletaris [sacerdots]".

Assassinat per la tortura cruel que el SIM sabia aplicar a les seves presons i camps, lliurava la seva ànima a Déu en el vaixell-presó "Uruguai" el 7 de setembre de 1938 després de dos dies de desvari. Les seves últimes paraules van ser "Mare...! Mare...!".

El seu poble natal, La Garriga, sap que Ramón Aguirre va morir com a conseqüència dels maltractaments soferts "in odium fidei" en el Vaixell-presó Uruguai, per això i per la seva exemplar conducta com a catòlic practicant, ho veuen com a exemple per als joves actuals i generacions esdevenidores.