Emilia Serra
"Si jo hagués tingut una mare com vostè, ara no seria com sóc" (milicià)
Emilia va néixer el 24 de gener de 1889 a Castellbó (Lleida). Sabem poc de com va ser la seva vida, però sí que era una dona amb una vida interior molt profunda i espiritual. Molts acudien a ella perquè demanar-li consell, i Emilia sempre tenia la paraula adequada per a cadascun. El seu model de vida era posar-ho tot als peus del Senyor mitjançant l'oració constant.
Es va casar amb Plácido Armengol Ceranova el 19 de setembre de 1906 i van tenir 10 fills. Van viure en Menarguens fins que va néixer el seu tercer fill, després van viure a Albesa, a Lleida, i finalment que van decidir provar sort a Barcelona, posant un forn de pa. Una prova de la vida de fe que es vivia en la família era la quantitat de vocacions que van sorgir en aquesta llar. Un dels fills, Plácido, era sacerdot, i el petit Ermengol era seminarista. Una altra de les filles, Encarna, era religiosa, i més tard Emilia també es consagraria. Altres dos germans pertanyien a la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Persecució i presumpte martiri
Quan va esclatar la guerra els milicians es van presentar a la seva casa diverses vegades per escorcollar-la, buscant monges o sacerdots. Per molta violència i males maneres que portessin amb ells, Emilia els tractava amb tal amabilitat que a poc a poc anaven canviant la seva expressió i fins al punt que moltes vegades marxaven demanant perdó per les molèsties. Un dia uns milicians es van indignar en trobar unes fotos de caràcter religiós i els van amenaçar; però Emilia els va parlar del goig de poder relacionar-se amb Déu que tant ens estima, i encara que siguem pecadores ens considera com a fills seus i ens convida al fet que ens estimem uns a uns altres i visquem així feliços... l'escoltaven amb admiració, i un dels milicians, que havia deixat el seu fusell sobre un moble mentre l'escoltava va dir amb fermesa: "Si jo hagués tingut una mare com vostè, ara no seria com sóc".
Al veure's tan amenaçada, la família Armengol va buscar la manera d'amagar-se, però no els va donar temps.
El dijous, 24 de setembre de 1936, dia de la Verge de la Mercè uns milicians es van presentar de sobte a les 6 del matí en la fleca, quan dues dels fills acabaven el seu treball nocturn, i el pare, Ermengol i Teresa començaven la tasca prèvia al repartiment del pa. Eren anarquistes de la FAI que venien a portar-se als homes de la família al Comitè "perquè declaressin". Emilia no va voler deixar-los sols, malgrat ser conscient del gran perill que suposava: "Jo també vaig! he decidit acompanyar-los!". Quan eren a punt de sortir va arribar Francesc Ribes, el xofer repartidor del pa; els milicians van reconèixer i li van dir: "Vine tu també!".
Els van fer pujar a dos cotxes. Passaven les hores i no se sabia res d'ells. Els germans que s'havien quedat a casa es van adonar que els havien tallat el fil del telèfon i encara van témer més.
María, que es trobava malalta, es va quedar amb els petits, mentre les altres germanes, Encarna i Teresa, anaven al comitè a preguntar. Allí els van dir que no sabien res. A primera hora de la tarda l'oncle Marià, commogut i plorós, els va informar de la crua realitat: la mort dels seus pares, germans i amic.
L'enterrament va ser multitudinari malgrat la prohibició i persecució religiosa.
L'assassí d'Emilia va dir que "sentia haver-la hagut de matar, perquè era tan bona".
D'ella es va dir: "Han matat a la dona més santa de Barcelona". Malgrat el transcurs dels anys, en la seva parròquia no s'oblida el testimoniatge de fe de tots ells.
“Si yo hubiera tenido una madre como usted, ahora no sería como soy” (miliciano)
Emilia nació el 24 de enero de 1889 en Castellbó (Lérida). Sabemos poco de cómo fue su vida, pero síque era una mujer con una vida interior muy profunda y espiritual. Muchos acudían a ella para que pedirle consejo, y Emilia siempre tenía la palabra adecuada para cada uno. Su modelo de vida era ponerlo todo a los pies del Señor mediante la oración constante.
Persecución y presunto martirio
Cuando estalló la guerra los milicianos se presentaron en su casa varias veces para registrarla, buscando monjas o sacerdotes. Por mucha violencia y malos modos que trajeran consigo, Emilia los trataba con tal amabilidad que poco a poco iban cambiando su expresión y hasta, algunas veces, se marchaban pidiendo perdón por las molestias. Un día unos milicianos se indignaron al encontrar unas fotos de carácter religioso y les amenazaron; pero Emilia les habló del gozo de poder relacionarse con Dios que tanto nos ama, y que aunque seamos pecadores nos considera como a hijos suyos y nos invita a que nos amemos unos a otros y vivamos así felices… la escuchaban con admiración, y uno de los milicianos, que había dejado su fusil sobre un mueble mientras escuchaba atentamente lo que decía esta mujer, dijo con firmeza: “Si yo hubiera tenido una madre como usted, ahora no sería como soy”.
Al verse tan amenazada, la familia Armengol buscó la manera de esconderse, pero no les dio tiempo.
El jueves, 24 de septiembre de 1936, día de la Virgen de la Merced, unos milicianos se presentaron de repente a las 6 de la mañana en la panadería, cuando dos de los hijos acababan su trabajo nocturno, y el padre, Ermengol y Teresa empezaban la tarea previa al reparto del pan. Eran anarquistas de la FAI que venían a llevarse a los hombres de la familia al Comité "para que declararan". Emilia no quiso dejarlos solos, a pesar de ser consciente del gran peligro que suponía: “¡Yo también voy! ¡He decidido acompañarlos!”. Cuando estaban a punto de salir llegó Francesc Ribes, el chófer repartidor del pan. Los milicianos reconocieron y le dijeron: “¡Ven tú también!”.
Les hicieron subir a dos coches. Pasaban las horas y no se sabía nada de ellos. Los hermanos que se habían quedado en casa se dieron cuenta de que les habían cortado el hilo del teléfono y aún temieron más.
María, que estaba enferma, se quedó con los pequeños, mientras las otras hermanas (Encarna y Teresa) fueron al comité a preguntar. Allí les dijeron que no sabían nada. A primera hora de la tarde el tío Marià, conmovido y lloroso, les informó de la cruda realidad: la muerte de sus padres, hermanos y amigo.
El entierro fue multitudinario pese a la prohibición y persecución de todo lo religioso.
El asesino de Emilia dijo que “sentía haberla tenido que matar, porque era tan buena”.
De ella se dijo: “Han matado a la mujer más santa de Barcelona”.
Pese al transcurso de los años, en su parroquia no se olvida el testimonio de fe de todos ellos.