Pedro Sureda Corominas

Vida

A Salt no existia l'Acció Catòlica. En 1922, amb la col·laboració de la AC de Girona, es va fundar a Salt la Congregació Mariana de la parròquia. Pedro va ser el president fins a la seva mort.
Autodidacta en música i harmònium, va dirigir des de 1920 fins a juliol de 1936 la petita coral de Filles de María de Santa Eugènia de Ter. També va introduir en el cant coral als seus congregants.
Quan a Girona es va començar a propagar l'Obra dels Exercicis Espirituals (1926), es va convertir en un gran propagandista de les Lligues de la Perseverança, participant activament en diverses de les concentracions i reunions amb el P. Valentí i el P. Llorens. Va tenir gran ressò el seu discurs en una concentració en el Santuari de la Salut, vestint ell de soldat.
1931: veient el gir polític del el país, va creure necessari disposar d'una petita revista d'orientació religiosa per al poble i va crear i impulsar la publicació quinzenal “L’Amic del Poble”. A partir del sisè nombre, per dificultats econòmiques i d'organització, va passar a ser editada per un grup de Girona (Federació Acció Social).
1932: entusiasmat pels principis de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, va crear a Salt el Grup 109 “Sant Cugat”. Va actuar sempre de secretari. “FLAMA”, el periòdic de la FJC, recull algunes cròniques sobre les activitats del grup. Va ser un veritable revulsiu per al poble de Salt, que vivia un ambient anticlerical (Esquerra Republicana de Catalunya tenia majoria absoluta a l'Ajuntament) i amb un nucli anarquista dels més importants de la comarca. Entre el grup fejocista, l'avanguardista i els congregants va aconseguir integrar a més de 100 joves i adolescents. Aspirava a canviar la fama d'anticlerical del seu poble.
A Salt es publicava setmanalment (a partir de 1931) “El Poble de Salt”, òrgan de l'Esquerra Republicana de Catalunya (anticlerical), i “Despertar”, el portaveu dels anarquistes del poble, (anticlerical furibund). Si bé no participaven en la seva redacció, molts fejocistas llegien i distribuïen “L’Amic del Poble”, com s'ha dit fundat a Salt però ara publicat per un grup gironí. El seu objectiu: contrarestar les idees anticristianes propagades per la premsa comarcal. No obstant això el periòdic dels fejocistas era “FLAMA”.

Persecució i presumpte martiri

La seva actuació al capdavant del FJC molestava als grups radicals del poble: pedres contra els cristalls del centre, trencament de cartells i insults de viva veu al carrer. El diumenge 7 d'octubre de 1934 (la revolució d'octubre) en sortir de missa i passar per davant del centre republicà, un crit i una mà el van assenyalar: “A aquests els hem de matar a tots”. Als pocs dies de l'Assemblea fejocista de Barcelona d'abril de 1934, on alguns dels participants van ser atacats per elements de la F.A.I., el setmanari “Despertar” es va fer ressò dels cops rebuts per algun dels participants del Grup de Salt: “…Al fill d'un significat dromedari de la localitat li van aconseguir un parell de garrotades de l'alçada d'un campanar…” (No era Pedro)
El primer local de Salt incendiat pels revolucionaris, el mateix 20 de juliol de 1936, és el del Grup de la FJC. El mateix dia corre la veu que el comitè registrarà la casa dels Sureda, amb la excusa de buscar armes. La família, temorosa que calin foc a la casa amb ells presents o que detinguin a Pedro o al seu pare, amaga com pot les seves pertinences i deixa la vivenda. Pedro es refugia a Girona, a casa d'una tia i cosines de la seva esposa; el seu pare va a casa del seu altre fill Serafín, també a Girona; el seu germà José Ma a casa d'un company de feina de Girona. La seva esposa amb les filles i les seves germanes s'acullen a casa de laseva família, en Santa Eugenia de Ter. La casa pateix el registre però no la incendien. Pedro ja no tornarà mai, es quedarà amb la seva família de Girona.
El 23 de juliol es reintegra al seu lloc de treball en la Comissaria Delegada de la Generalitat, on també s'havia instal·lat el Comitè Executiu Antifeixista de Girona. El dia 27, mentre va de la casa al carrer Eiximenis a la seva oficina, un grup de milicians de Salt l'amenaça de mort en ple carrer. Convençut, com a gran part dels ciutadans, que la revolució serà cosa de pocs dies, opta per quedar-se a dormir en la pròpia oficina per evitar als milicians que ocupen els carrers de la ciutat. Però se li fa insuportable la solitud i el temor a ser localitzat, i decideix lliurar-se personalment al Comitè de Salt, per por de les possibles repressàlies que pot sofrir la seva família. El dia 31 es lliura a la policia (la Comissaria de policia ocupava els baixos del mateix edifici de la Generalitat en què ell estava amagat) que el porta al Comitè de Salt. Després d'un simulacre de judici del que no tenim dades, el tanquen per menys de 24 hores en els calabossos de la Comissaria de Policia de Girona (ja que Salt no tenia ni comissaria, ni presó).
L'endemà, 1 d'agost, passa a la nova presó oberta pel Comitè de Girona en unes antigues dependències de la policia armada, annexes a la caserna d'artilleria (avui desapareguda). Aquesta nova presó, oficialment coneguda com a “Prevenció”, no té relació amb la presó provincial que ocupa des del segle XIX part de l'edifici del seminari de Girona.
En la “prevenció” es troba amb molts coneguts i amb nombrosos religiosos i sacerdots. Els dies en aquesta presó transcorren amb relativa tranquil·litat, i cada dia entren nous detinguts “deslleials al règim”. En un local apte per 50 persones arriben a estar tancats 110 presoners. Els van arribant notícies dels assassinats, robatoris i caos de l'exterior, però no sofreixen cap saqueig. La vida de pietat es limita a les oracions individuals i la pregària col·lectiva del Rosari. 

No sent polític ni propietari, té plena consciència de la causa de la seva detenció. Així ho manifesta en l'encapçalament d'una nota escrita a la seva esposa el 3 d'agost de 1936:
”Estimadísima Clara: Perquè vegis que estem tranquils, per la nostra innocència i per haver seguit en un cas pràctic els PASSOS DE CRIST en el qual el tu m'acompanyes, per a un dia també arribar  junts al diumenge de Gloria, vaig a explicar-te l'horari que fem….” 
En altra nota per la seva esposa escrita a la presó. (No ve datada però està escrita a uns pocs dies del martiri, el 19 o 20 d'agost): “Clarona: Comprenc el teu sacrifici, substitueix-ho per algunes línies, sempre temo coses dolentes. Estigues cada dia més resignada. Com si estigués d'Exercicis. Pensa, quan et vingui la tristesa, en Jesucrist i la seva Passió; i que estem en aquest món per anar al Cel. Tinc la consciència sempre disposada.”
El dia 25 d'agost a les set de la tarda el condueixen des de la “prevenció” a la presó provincial. Allí roman unes tres hores. Cap a les 10 de la nit, juntament amb un altre presoner de Salt (José Vilaseca) els treuen de la presó i són conduïts amb cotxe per guàrdies, fins al control de milicians a la sortida de la ciutat. Allí els guàrdies són rellevats per un piquet de milicians. El cotxe, per la CNII (carretera de Madrid a França) marxa en direcció a Figueres. No dubten ja de quina és la seva destinació. Pedro, revestit d'una força sobrehumana, consola al company de sacrifici que plora i implora:
“No plori, que ara aquests ens porten al Cel abans del que podíem esperar. Jo només ho sento pels que deixo”.
Anava amb cara alegre i serena, diran els seus propis botxins (que són els que donaran totes les referències que aquí es transcriuen). S'aturen 200 passos abans del punt conegut per “La Creu de Fellines” (així denominat per la creu aixecada en el desviament al poblat de Fellines). Els fan baixar i els obliguen a col·locar-se en la cuneta dreta, en direcció a Figueras. Pedro ajuda a baixar al seu company i el sosté fins a la cuneta. Mentre els assassins preparen les armes, els diu:
“Penseu que a mi m'espanta la mort? Sé que em mateu perquè feia acció catòlica. Jo moro per Crist”.
Ni una paraula de queixa ni de protesta. Sap que els botxins el porten a la Glòria. Dret, ferm, amb els braços en creu, i mirant al cel els diu:
“Ja podeu tirar”
I amb veu forta i clara va exclamar:
VISCA CRIST REI!
Van respondre els fusells. Eren les onze de la nit del 25 d'agost de 1936.
L'endemà s'assabenta la seva família de Girona que ja no hi era a la presó -“diuen que els han portat a Figueres però mireu pel camí”, els diu un vigilant de la presó. El seu germà Serafín troba els dos cadàvers en el lloc citat. El de Pedro a terra, mirant al cel, amb els braços en creu, sense contracció per dolor. Tenia tres ferides de bala: dos en el rostre i una en el tòrax. L'esposa del company Vilaseca, que al poc també va poder arribar al lloc del martiri, va comprar uns llençols en una masia propera i va cobrir els cossos. Tot molt ràpid donat que, mentre, va arribar un piquet amb un bidó de gasolina disposat a cremar els cossos. En un carro van traslladar els cadàvers al veí nucli de Vilafreser. Un home del poble va cavar dues fosses poc profundes i sense més cerimònia els van sepultar, al voltant de les tres de la tarda del 26 d'agost de 1936.
El trasllat dels dos cadàvers a Salt i el solemne enterrament en el cementiri del seu poble natal tindrà lloc tres anys més tard, el 25 d'agost de 1939, amb una participació multitudinària.
Tot apunta al fet que formaven part del piquet executor elements de la Cooperativa de l'Edificació de Girona, en la qual figuraven milicians amb fama d'assassins. En aquesta cooperativa estava integrada la Brigada d'Obres Públiques de la secció d'Obres i Vies on treballava Pedro. Per aquest motiu els seus companys de Secció van conèixer immediatament les paraules i les circumstàncies de la seva inmolació, ja que els hi van ser explicades per individus de la brigada. Donada la compenetració entre la cooperativa de Girona i la Col·lectivitat de la Construcció de Salt, no es descarta la presència d'algun element del poble. Sí és segur que l'ordre de mort va ser donada pel comitè de Salt.

(Escrit pel fill pòstum del presumpte màrtir: Pere Joan Sureda Canals)

Fama

Els qui el van conèixer diuen que era persona d'autoritat, “catòlic d'una peça”. La feligresía de Salt, el seu poble natal, veu amb bons ulls la seva beatificació.